Ruta literària de "L'Escanyapobres": La ruta de L’Escanyapobres. Preparació V

La realitat històrica del castell de l'Espluga

Abans de llençar-vos a aquesta entrada, us recomanem haver llegit prèviament l'anterior: "La realitat novel·lística del castell de Pratbell".

És cert que L’Escanyapobres juga amb dues escenes existents de la història del castell de l’Espluga de Francolí. Però, tot i que, per una banda, el basteix de descripcions fidels a les imatges que oferí, per l’altra, no en respecta les dates històriques. A l’inici de la novel·la, s’esmenta l’arribada del tren –factor que, tal com ja hem dit, descobreix que sota el topònim Pratbell s’hi amaga l’Espluga–; més tard, apareix en escena el castell. Però les referències històriques testimonien que la inauguració del tren fou posterior a la destrucció del castell. Parlem, doncs, d’una ucronia.

És clar, la ficció és ficció, i el nostre autor no tenia pas l’obligació de circumscriure al peu de la lletra la trama de l’obra dins la realitat. Oller necessitava un castell per al seu protagonista, l’Oleguer, així que optà per recrear-ne un que, anys enrere, sí que havia format part del poble.

Amb tot, nosaltres no som Oller, i el nostre blog no és una novel·la. Per això, tot seguit us oferim una passejada pel recorregut cronològic real que va viure el castell de l’Espluga:

Creu de vuit puntes de l'Ordre

Comencem pel principi: fou erigit a l’Edat Mitjana sota l’ordre dels Hospitalers –de nom complet Sobirà Orde Militar i Hospitaler de Sant Joan de Jerusalem, de Rodes i de Malta– i albergà la celebració dels capítols provincials del gran priorat de Catalunya dels hospitalers del 1345 al 1453.

El 1640 arribà la Guerra dels Segadors i s’encetà la davallada del castell, una davallada que no s’aturaria. A aquest fet van contribuir-hi les Guerres Carlines de la primera meitat del segle XIX, durant les quals fou utilitzat com a fortalesa i, en conseqüència, la seva esplendor quedà escapçada del tot. La gent del poble prengué partit del seu estat ruïnós i anà a rampinyar-hi les poques riqueses que hi restaren.

Si traslladem aquesta anècdota a la ficció de L’Escanyapobres, podem establir un paral·lelisme: l’Oleguer, igual que els vilatans, cercà tresors amagats per tots els racons del castell, quan l’habità; això sí: sense èxit. Potser –a tot estirar–, que l’Oleguer no fes cap troballa es devia al fet que no n’era el primer depredador: tot el poble li havia passat pel davant.

Placa de l'Església Nova

A causa de les desamortitzacions de Mendizábal que afectaren les zones de Poblet i Vimbodí –un dels gestors de les quals fou el mateix Narcís Oller, atès que en aquella època exercia d’advocat a Tarragona–, el 1859 el castell fou adquirit per la Comissió d’Obres de l’Església Nova. En el procés de compravenda hi intervingué el notari del poble, fet que –tal com ja hem anomenat– constitueix un paral·lelisme amb la novel·la. Per aquest motiu, entre el 1860 i el 1862 s’enderrocà i, amb la pedra obtinguda, s’alçà l’Església Nova de Sant Miquel, puix que la vigent, edificada durant el triomf de l’arquitectura gòtica, se’ls havia quedat petita.

Ja hem explicat a l’anterior apartat que el destí de les pedres del castell constitueix tota una paradoxa: Oller plantejà una realitat fictícia en què un element vetust i arcaic –el castell– servia per a concebre un element modern i desenvolupat –una fàbrica–; en canvi, la història traçà un capítol ben diferent: un element vetust i arcaic –el castell– serví per a concebre un altre element vetust i arcaic –una església–. Sembla ben bé que Oller volgués recriminar als espluguins el fet que haguessin invertit tant de material en refermar la tradició i no haguessin escollit el camí del progrés.

Actualment, la fortalesa està completament destruïda, tot i que s’han conservat els panys d’un dels murs i part de la torre del sud. La zona s’ha urbanitzat i ha donat lloc a nous habitatges, amb la qual cosa tota la resta de romanalles del castell han quedat enterrades per les cases que conformen la present Espluga.